Benimodo és un municipi de la Ribera Alta que compta amb un magnífic patrimoni, tant cultural com natural. El patrimoni arquitectònic ofereix diversos edificis i llocs d’interés: l’Església Parroquial de la Puríssima Concepció és el monument més ressenyable, construïda en el segle xviii sobre una altra anterior, que sembla va ser edificada en el segle xvi sobre una antiga mesquita; l’Antic Casino Republicà, construït en 1931, és un dels edificis més representatius de la localitat, d’estil eclecticista amb algunes influències de l’historicisme arquitectònic, del racionalisme i de l’art déco; el Cementeri Municipal, construït l’any 1924 és obra del prestigiós arquitecte Carlos Carbonell Pañella i està emmarcat estilísticament dins de l’art déco. Altres edificis d’interés a destacar són les Antigues Escoles Públiques (1934), l’Auditori Municipal (1987), la Casa de la Cultura (2007), així com cases dels més diversos estils i antigues cases de camp.

A l’interior de l’església trobem una imatge tallada en fusta d’un Crist crucificat d’autor anònim que s’atribueix al segle xviii i un retrat del rector Soria pintat a l’oli per Francisco Pons Arnau en 1909. Ambdós obres han estat restaurades per l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana. A més, en el retaule de l’altar major es conserven dues columnes d’ordre corinti tallades en fusta que pertanyien a un altre anterior que va realitzar l’escultor Manuel Vergara l’any 1735. Menció especial mereixen les campanes que s’allotgen en la torre campanar datades en 1729, 1742 i 1798, a més d’una altra més gran d’època actual que va substituir a una campana sinistrada que va caure mentre voltejava en les festes majors de 1999. El conjunt de campanes continua sonant amb els tocs habituals.

Respecte a l’arquitectura industrial, cal ressenyar l’almàssera d’Ocheda (1929), la Casa de Màquines de Ressalany (1933) i el Molí d’Arròs (1950). Convé destacar igualment les fonts centenàries de les places Major i de Machí, així com una magnífica col·lecció de plafons ceràmics devocionals de finals del s. xviii i principis del xix, dedicats als Sants de la Pedra, sant Felip Benici, sant Antoni de Abat, sant Vicent Ferrer, Mare de Déu del Carme, Crist de Zalameda, santa Bàrbara, etc., que es troben repartits pels carrers del nucli antic.

El patrimoni històric i cultural es completa amb uns emplaçaments arqueològics que es troben al terme municipal i nucli antic, i que són testimoni del pas de diverses civilitzacions: Poblat del Puntal del Barranc de les Coves (Bronze inicial), Coves del Truig (Bronze ple), Alteró de la Sénia (època romana) i Alqueria Islàmica (s. xiii-xv). En l’apartat documental cal significar l’existència d’un valuós Arxiu Històric Municipal i de l’Arxiu Parroquial.

D’altra banda, Benimodo és posseïdor d’unes arrels i d’un patrimoni immaterial singular i ric, que es troba representat principalment per la música tradicional, tant profana com religiosa, i que abasta pràcticament tots els gèneres: música tradicional valenciana, cants, danses, balls populars, cants religiosos, cants profans, música de banda… que es van desplegar al municipi des del segle xviii fins a la primera meitat del segle xx. Al respecte, cal destacar de tot el repertori musical les següents peces: Jota de Benimodo, Bolero de Benimodo, A la din, din (cançó popular), En Benimodo, senyores (cançó popular), Dones no tingau perea (cançó de Nadal), els Passos – Viacrucis (cant religiós), Gojos a sant Felip Benici, Gojos a sant Bernat Màrtir, Gojos a sant Antoni de Pàdua, Himne a Benimodo…

Pel que fa al patrimoni natural, cal assenyalar que al terme municipal es localitzen dos espais protegits de gran valor mediambiental, declarats Paratge Natural Municipal per la Generalitat Valenciana: el paratge de les Coves del Truig, un espai abrupte i muntanyós, amb una flora característica de la zona i que acull un emplaçament arqueològic de l’edat del bronze, i el paratge dels Ullals del riu Verd, un brollador d’aigua a nivell de terra on naix aquest riu, afluent del Xúquer, que és una zona humida protegida pel seu alt valor ecològic, on viu i es reprodueix el samaruc i altres especies amenaçades o en perill d’extinció.

Rafael López Andrada