L’Ajuntament de Benimodo ha pogut recuperar, ampliar i posar en valor nombroses obres d’art que fan del patrimoni local un dels més destacats de la província. Ha coincidit en els darrers anys una important activitat patrimonial, fent del fons municipal una de les riqueses més importants de la localitat. Amb exemplars, en diferents disciplines, de gran vàlua. És el cas del plafó ceràmic de Sant Felip Benici, com el retrat del rector Soria pintat a l’oli per Pons Arnau en 1909 o la imatge del Crist crucificat han estat restaurades per l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana. El consistori també va participar activament en la recuperació d’una obra d’Armengol dedicada a Vicent Andrés Estellés i recentment ha rehabilitat una trilladora que va servir en dècades anteriors en el treball de camp i que posa d’actualitat la idiosincràsia laboral de Benimodo.
Sobre aquesta ferramenta de treball convertida en obra d’art, consta que va ser propietat de Vicente Martínez Machi, conegut pel sobrenom de “Cabrera” i un dels homes amb més terra de la localitat. Construïda en la dècada de 1930, servia per treballar principalment l’arròs i el blat. Martínez també la llogava a altres llauradors amb menys terres. La partida de Resalany (on estan els Ullals del Riu Verd) estava totalment sembrada d’arròs en aquella època, precisament per l’abundància d’aigua. Després va ser utilitzada per l’empresa Frudesa, que va arrendar tant la maquina com l’era de Martínez. En els anys 90 va ser venuda a l’Ajuntament de Benimodo amb una finalitat ornamental. El regidor Ernest Machí, sent alcalde Manuel Bertí, va tindre la sensibilitat d’adquirir la màquina per a fer al voltant d’ella un museu o com a element de decoració en el poble. Tanmateix, passaren els anys sense acció i la màquina va anar degradant-se. Fins hui. Ha sigut rehabilitada en el taller de Egea de los Caballeros, quedant-se un treball magnífic que reconstrueix l’esplendor de la màquina.
Per la seua part, el Plafó de Sant Felip Benici hui es conserva a l’Ajuntament, si bé fins als anys seixanta del segle xxes trobava ubicat a la façana del núm. 6 del carrer que porta el nom del sant. Fou confeccionat a finals del segle xviii, o potser a inicis del xix, possiblement al poc de ser proclamat patró del poble en 1785. El sant va vestit amb l’hàbit monàstic i es troba agenollat amb els braços oberts davant la Mare de Déu que porta un Jesús Xiquet al braç, els quals van pels núvols dalt d’un carruatge tirat per dos lleons. Al costat de Sant Felip es troba una tiara papal. El retaule de Sant Felip Benici, a més del valor artístic i sentimental que té per ser el patró del municipi, conta amb una història singular que mereix ser exposada. La ceràmica estava ubicada a la façana de la casa amb el núm. 6 del carrer amb el nom del patró, i per por que fóra destrossada en temps de la Guerra Civil (1936-1939) a causa dels actes vandàlics que estaven produint-se pertot arreu, fruit de l’anticlericalisme imperant en aquesta època, el retaule fou retirat de la façana pels propietaris de la casa, el matrimoni format per Honorat i Cecília, i amagat a l’andana de dita casa. Sembla que passats uns anys el poeta Enric Duran i Tortajada, aleshores cronista oficial de la localitat, s’assabentà per mitjà d’un rector de l’existència del retaule, el qual seria donat pels propietaris al poeta allà pels anys seixanta o bé inicis dels setanta del nou-cents. A canvi, Duran i Tortajada instal·là un retaule contemporani obra de Ceràmica Gimeno de Manises a la mateixa façana, que és a hores d’ara el que presideix el carrer de Sant Felip Benici. El plafó formaria part de la col·lecció ceràmica que el poeta tenia en un xalet a Rocafort, prop de València, junt a altres peces de taulelleria de tipus costumista, així com elements procedents de l’entorn urbà de Benimodo, entre els quals cal destacar l’antiga cisterna i abeurador de la plaça de Lluch.
Transcorregudes unes dècades i mort el poeta, les seues nétes optaren desfer-se de les ceràmiques, les quals es posaren a la venda l’any 2012 en el mercat d’antiguitats a València. Gràcies a la intercessió de Vicent Guerola, professor del departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València, i d’Alberto Martínez Chornet, membre de l’associació Gaspar Dies per a la Defensa del Patrimoni Històric de la Ribera, que identificaren el plafó mentre peritaven la col·lecció i assabentaren de la seua existència a les autoritats municipals, molt prompte la ceràmica retornaria al poble. Així va ser, i el 26 de juliol de 2012, gràcies a la corporació municipal, i en particular a l’alcalde Francisco Teruel, el plafó ceràmic fou recuperat per al patrimoni local, previ pagament de 2.400 euros. Aquesta obra emblemàtica de la taulelleria devocional del poble fou presentada novament al veïns el 22 d’agost de 2012 a l’església parroquial, dins dels actes programats en les festes majors.
Tant el retrat del rector Soria pintat a l’oli per Pons Arnau en 1909 com la imatge del Crist crucificat han estat restaurades per l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Benimodo i la pròpia Generalitat. El Crist és una imatge tallada en fusta d’autor anònim que s’atribueix al segle XVIII, que sembla que després de la Guerra del 36 va ser donada a l’església parroquial de Benimodo per una família benestant. El quadre de Pons Arnau titular “Retrat del rector Soria” té ara 111 anys. Fou pintada l’any 1909 per l’amic del reverend, Pons Arnau, i es conserva a la sagristia de l’Església Parroquial de la Puríssima Concepció de Benimodo. Al quadre apareix el prevere Soria assentat en una cadira amb vestimenta de doctor, i el birret corresponent com a únic element col·locat al cantó d’una taula. La pintura està realitzada sobre un format ovalat aplicat al llenç, envoltada per una marc daurat decorat amb motius florals. Francesc Pons Arnau (València 1886 – Madrid 1953), fou un dels alumnes més avantatjats de Joaquim Sorolla, de qui va adquirir els coneixements de captar la lluminositat mediterrània. Cultivà principalment el retrat, el paisatge i les composicions florals. La seua obra fou exposada en museus i col·leccions particulars de París, Nova York, La Habana, Santiago de Xile i Buenos Aires, entre altres ciutats més. La figura retratada correspon al rector José Maria Machí Soria. El reverend va nàixer a Benimodo el 1850, estudià la carrera sacerdotal al Seminari de València, i va rebre l’Ordre del Presbiterat l’any 1878. Desenvolupà una formidable tasca espiritual i material, reconeguda en tots els estaments de la societat valenciana, en particular l’eclesiàstica, en la que va ocupar càrrecs d’importància i responsabilitat. Morí a València l’any 1913.
Per la seua part, l’Ajuntament de Benimodo també va recuperar un quadre de Rafael Armengol dedicar a Vicent Andrés Estellés. Va ser trobat per una persona vinculada a l’ajuntament en una llibreria de volums antics de la ciutat de València després que fóra robat a la família de l’escriptor i venut a un “rastro” de productes antics. Es tracta d’un gravat que l’artista Rafael Armengol va configurar en 1999 i que va dedicar en el seu puny i lletra a l’escriptor Vicent Andrés Estellés, homenatjat pel consistori, i a la seua família. L’alcalde, Paco Teruel, va voler recuperar l’obra com fóra i la compra es va realitzar immediatament. Després va retornar l’obra a la família, permetent que recupere part del llegat robat de l’escriptor. La família va agrair la mostra a l’ajuntament i a l’alcalde «per haver-ho fet tot amb bona fe en tot moment», van argüir. L’obra que va configurar l’excels artista de Benimodo Rafael Armengol va servir per a la portada d’una recopilació de poemes que va realitzar la filla d’Estellés, Carmina, en 2013. «Estellés Euskaraz» va suposar una antologia bilingüe valencià-basc que Luis Carmona Ortiz va editar per a introduir l’obra del valencià en terres basques. La família espera que, amb la recuperació del quadre d’Armengol, la policia puga seguir el rastre d’altres objectes d’Estellés que continuen en parador ignorat.
Per part seua, el Crist crucificat de Benimodo és una talla en fusta policromada datada en la segona meitat del segle XVIII. La peça va arribar al InstitutValencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i) en un estat de conservació aparentment acceptable, però ja a simple vista es podien observar les diferents intervencions que havia patit, algunes molt desafortunades com una successió de repintades que alteraven totalment la policromia original de l’obra. Segueix sent rehabilitada per tornar-li la brillantor.
A més, l’art patrimonial s’expandeix pels carrers del municipi, a l’accés de tots i totes. Un panell ceràmic de meitat del segle XIX que representa a Sant Vicent Ferrer, i que va ser trobat recentment a Benimodo rere una falsa paret durant unes obres en una façana d’un habitatge particular, sent després donada pel propietari de l’immoble a l’Ajuntament que actua en la seua restauració. Es desconeixia de la seua existència. Tal com ha confirmat Josep Lluís Cebrián, llicenciat en Geografia i Història i expert en taulers ceràmics, aquest panell representa a Sant Vicent Ferrer en l’anomenat miracle de Barcelona, i va ser realitzat segurament entorn de 1840 o 1850 per un artista conegut com ´el Pintor de la Conquesta’. És també l’autor d’altres dos panells ceràmics, dedicats a sant Antoni Abat i a Santa Bàrbara, del total de huit que, fins hui, conformaven la col·lecció de retaules devocionals dels segles XVIII i XIX de Benimodo catalogats per la Generalitat Valenciana. Segurament va ser tapiat durant la Guerra Civil per a evitar la seua destrucció.
Els carrers de Benimodo s’han convertit en un museu a l’aire lliure. Una col·lecció superior a la desena fan del passeig per la localitat riberenca una visita a l’art dels segles XVIII, XIX i XX, amb exemplars de gran valor i peculiaritat. Un dels exemplars més valuosos és el dedicat als Sants de la Pedra (Abdó i Senén) i datat en 1790. Està confeccionat amb vint peces xicotetes que no obstant això donen lloc a un gran retaule que buscava la protecció dels sants en el món de l’agricultura. Ja en el segle XIX (però a principis) es van configurar i van penjar als carrers de Benimodo altres dos, com el plafó ceràmic de la Mare de Déu del Carme i el del Crist de Zalameda. Compten, com el nom indica, amb un fort simbolisme religiós. De fet, el primer mostra a la Verge i a Jesús oferint escapularis a dues ànimes que emergeixen de les flames del purgatori. El segon es troba en la Plaça Machí i va ser configurat en el primer quart del segle.
L’excursió artística es pot desplaçar després al carrer l’Alcúdia, on es troba el plafó dedicat als dolors de Sant Josep, que representa la fugida a Egipte. També és de 1790, per la qual cosa és dels més antics de tots els datats. Cal recordar que tots els artistes eren desconeguts i per tant es desconeix l’autoria de molts, més enllà de referències artístiques que permeten vincular unes obres amb unes altres. En el número 47 del carrer Sant Antoni es pot visualitzar l’obra de Sant Antoni Abat, dels primers anys del segle dènou. Totes les obres són recollides i explicades pel cronista Rafael López Andrada en la seua història sobre Benimodo, dos complets volums en els quals no es perd detall des de la prehistòria fins a l’actualitat. També analitza un altre plafó al carrer Bertí al Crist de Zalamea, així com els dos amb referències a Santa Bàrbara (un al carrer que porta el nom de la santa i l’altre situat en el Carrer Sant Vicent). Finalment, existeixen tres més, dos d’ells dedicats a Sant Felip Benici i un altre a Sant Bernat Màrtir. Un dels primers es troba en les dependències de la casa consistorial.
La religió catòlica comptava amb una influència clau en la societat del segle XVIII i XIX, la qual cosa va provocar que veïns amb recursos econòmics es bolcaren en la reconstrucció d’esglésies i ermites o l’edificació d’homenatges a sants o a la Mare de Déu a les seues cases particulars. Sovint, les classes subalternes recollien diners entre els diferents veïns d’un carrer per a pagar entre tots i totes els retaules ceràmics que ara fan de Benimodo un museu a l’aire lliure, ja que es conserva una dotzena.
Amb el pas de les dècades, aquesta mostra de devoció es va convertir en un art amb un llenguatge propi de gran originalitat i color, com recull López Andrada. La intenció no era una altra que protegir les cases o els carrers de les nombroses desgràcies que aguaitaven al veïnat en una època de recursos econòmics limitats, almenys entre les classes més baixes de la societat. Fams, inclemències meteorològiques o malalties es propagaven en els anys i la fe duia als veïns a intentar buscar la protecció dels sants.
Puig tuvo que salir a Francia para poder estudiar periodismo sin tener que pasar antes por la sección femenina franquista. En el exilio trabajó cuidando a Florencia, los retoños de la cual, Jaume, Anna y Olivier, fueron como los hijos franceses de Didín. Olivier, a sus once años, le hace la pregunta: “¿Qué hacías para ser antifranquista?”. Didín repasa (y se recupera en el libro), a través de las cartas que le envió, la época de la dictadura y le muestra de manera amable, pero firme, qué acciones emprendía para mantener viva la llama de la resistencia antifranquista. Benimodo, València o París son los escenarios de las cartas. Desde una denuncia por hablar en valenciano a un policía, protestas ante la embajada española en París, las dificultades para poder enviar unas cartas a algunas localidades con el nombre en valenciano o anécdotas de los primeros conciertos de Al Tall son algunos de los hechos que describe Puig en estas misivas a Olivier.
Según explica Natxo Escandell: “Didín nos dejó en febrero de 2019. A su entierro vino todo el pueblo de Benimodo, gente de Francia, de Cataluña, consellers e ilustres del mundo cultural valenciano. Didín no era una cualquiera. Allí entendí que hasta entonces no había entendido nada, que Didín Puig era más de lo que ella nos decía. “Tampoco he hecho tanto”, “Ya ves tú, con la cantidad de gente importante y me entrevistas a mí”, “Hice lo que tenía que hacer, sin más”. Siempre me decía lo mismo, pero resulta que no, que ella era mucho más. Cuando leí aquellas cartas suyas pensé en que fácil llegarían a la gente joven. Que bien explicaba cómo era la vida en las postrimerías de la Guerra Civil y durante el franquismo. Pedagogía pura. No podíamos dejar pasar la ocasión de recordarla, de que alguna gente la conociera y de que el resto aprendiera de la mano de Didín. Y eso hicimos. Me puse con la contextualización histórica a partir de las cartas. Una a una. Hacía falta que la gente entendiera cómo se vivía en un pueblo pequeño durante la dictadura y qué consecuencias tenía”. Todo ello se muestra ahora en una investigación que se presentará en Carcaixent el 22 de abril y en Benimodo el 23. También en Castelló el 7 de mayo.
Un libro ideal para poder configurar un recorrido desde los años 30 hasta los 80: una época convulsa y, a la vez, históricamente apasionante, en la cual Didín Puig jugó un papel capital. Escandell añade: “Todo lo que me habían contado sobre Didín se quedó corto después de los primeros cinco minutos con ella. No era solo lo que me habían dicho, ¡era multiplicado por 10! Amable, sencilla, tierna y con muchas experiencias que no podían quedarse ahí dentro. Era una caja de sorpresas y cada historia superaba la anterior. Horas y horas escuchándola, aprendiendo y preguntando. Y Didín no se cansaba: siempre dispuesta a ayudar al resto. Aquello era Didín: la vida por los otros. Hablamos y hablamos. Y acodamos volver a vernos. Y así hicimos durante un verano. Hice de escribano de su vida. Yo, Dolors y Pau. Los tres escuchábamos y tomábamos notas entre dulces, cafés e infusiones. Casa Didín me dejó maravillado: papeles, libros, carteles, textos e imágenes se acumulaban por los rincones. Pero lo mejor que contendía aquel hogar era la propia Didín. Historias, anécdotas, vida y momentos que después de más de ochenta años continuaba teniendo presente”.
