El cementeri municipal de Benimodo forma part del conjunt patrimonial que ens han legat els nostres avantpassats. Si fem un passeig per la història, direm que les pràctiques funeràries sempre han estat molt arrelades en totes les cultures i, en particular, en les que han poblat l’àmbit mediterrani, al qual pertanyem. Al llarg dels temps, les conductes i ritus funeraris anaren evolucionant de manera semblant que evolucionaven les cultures. No obstant això, dos han sigut les formes més usuals al llarg de les transicions històriques i culturals, la incineració i la inhumació.

Els llocs inicials més o menys especials on enterrar als difunts van derivar en les catacumbes cristianes durant el període romà i, amb posterioritat, a inhumar als temples, monestirs i als llocs annexos. A Benimodo, a més dels enterraments de la comunitat musulmana en època medieval, hem de considerar el primer cementeri cristià a partir del segle XVI, quan la parròquia va ser erigida en rectoria de moriscos, després de la conversió forçosa dels mudèjars en cristians nous. Aquest lloc d’enterrament estava ubicat al voltant del temple parroquial, cap al sud-oest i vora al carrer de Canalejas, antic carrer del Fossar, així corroborat pel nom del carrer i per les restes òssies aparegudes en diverses obres realitzades en aquest espai. Les últimes restes aparegueren durant una senzilla intervenció arqueològica duta a terme en 2018 al pati de llums del’ajuntament.

D’altra banda, cal assenyalar que durant el segle XVIII es dictaren diverses pragmàtiques per a traslladar els cementeris parroquials fora dels nuclis urbans, per raons d’higiene i de salut. En la Reial Pragmàtica de 3 d’abril de 1787 es prohibia enterrar a les esglésies, i a més ordenava construir cementeris a l’exterior del nucli urbà. A Benimodo, l’any 1816 es va construir un cementeri nou en un terreny situat al final del carrer del Poeta Duran i Tortajada, prop de la confluència d’aquest amb el carrer de Colon. Aquest també seria posteriormenttancat l’any 1924, i traslladat al cementeri que coneixem en l’actualitat, i que per tant, compleix enguany un segle d’existència.

En la dècada dels anys vint i principis dels anys trenta del segle XX l’Ajuntament va posar en marxa un bon nombre d’importants projectes per al futur més immediat de Benimodo, que van millorar notablement les infraestructures municipals i van beneficiar el desenvolupament de la localitat: cementeri, escoles, font, estació de tren, llavador, teatre, cinema, casinos, motors de reg, canal de REVA, prolongació de la carretera, etc. Consegüentment, al poble es desenvolupà una interessant cultura arquitectònica, tant civil com industrial, amb un conjunt d’edificis construïts i projectats dels més variats estils i de les més variades funcions. A més a més, començaren a obrir-se nous espais i a ampliar- se alguns carrers a fi que el nucli poblacional s’expandira.

Al respecte, la Corporació Municipal va acordar en 1920 la construcció d’un nou cementeri als afores del nucli urbà, per així tancar el que hi havia, molt pròxim a les parets del poble, prop de la confluència dels carrers exposats amb direcció cap a l’horta, amb vista a expandir-se urbanísticament cap a aquesta zona, a més a més de per raons higièniques i per insuficient.

El projecte fou obra Carlos Carbonell Pañella, un prestigiós arquitecte natural de Barcelona que va projectar la façana de l’Ajuntament de València el 1905 en col·laboració de Francisco Mora Berenguer, i que participà en la creació dels millors pavellons de l’Exposició Regional de València de 1909. Aquest arquitecte també fou president de l’Associació d’Arquitectes de València i del Cercle de Belles Arts, membre del Centre de Cultura i acadèmic de la Reial Acadèmia de Sant Carles.

L’anhelat projecte es va materialitzar al sud de la població, sent emplaçat a la partida de l’Horta de Baix, també anomenada dels Fondos. Les obres del nou cementeri foren realitzades pel contractista Rafael Martínez Escoms amb un pressupost de 17.293,12 pessetes, les quals s’iniciaren l’abril de 1923 i s’acabaren a finals de 1924. El cementeri fou beneït el 12 d’octubre de 1924 en el transcurs de les Festes Patronals. El 4 de desembre es col·locà la Creu de pedra al centre del recinte i el dia 14 d’aquest mes i any fou inaugurat, sent alcalde José Machí Machí. En 1941, el Governador Civil va autoritzar el trasllat de les restes mortals del cementeri vell al nou.

El cementeri és un edifici públic de planta rectangular, amb un pavelló d’entrada format per dos cossos simètrics amb vessants paral·leles a la façana. La part lateral de la dreta adossada al cos central, exercí durant molts anys la funció de vivenda del conserge. El recinte està dissenyat amb un passeig central en forma de creu, que divideix l’espai en quatre seccions també rectangulars. El perímetre està cobert per fileres de nínxols i als espais centrals es distribueixen sepultures d’una variada tipologia (nínxols, panteons, hipogeus, tombes i columbaris).

Pel que fa a les característiques arquitectòniques, destaca la utilització de materials constructius vistos, com la pedra i elements geomètrics en la decoració de la façana. La pedra vista composa el sòcol que recorre la façana, la qual també es troba a les llindes de les portes i a les llindes de les finestres circulars que il·luminen les dependències auxiliars. A la part superior de l’entrada principal ressalta un frontó triangular rematat per una creu de pedra, al mig del qual trobem un plafó ceràmic amb la imatge de la Mare de Déu del Carme. La decoració de la façana principal es veu reforçada per la binòmia aconseguida amb la combinació de la pedra i el mur pintat de color blanc.

Al centre del recinte desemboquen una successió de xiprers, i sobre un pòdium o pedestal de base quadrada compost per tres escalons, s’alça una columna de secció circular construïda en pedra calcària sobre la què reposa una creu pètria estructurada amb braços de volum redó. A més de les funcions ornamentals i del sentir religiós, també és el lloc on el rector oficia missa i on es reciten salms i resos en dies assenyalats, com la festivitat de Tots Sants.

Pel que fa a la distinció de cementeri catòlic i civil, direm que una llei de 30 de gener de 1932 va establir que tots els cementeris municipals foren comuns a tots els ciutadans, sense diferències per motius confessionals. Així, a Benimodo, durant la II República es va tirar la paret mitjanera que separava els dos cementeris, però una vegada acabada la Guerra Civil, les autoritats del bàndol guanyador i l’Església obligaren als del bàndol republicà a construir novament la paret, separant altra vegada els cementeris. La paret que dividia el cementeri catòlic del civil s’enderrocaria definitivament a finals dels anys 70 del segle XX coincidint amb el temps de la transició cap a la democràcia, a fi que després d’acabat el llarg període franquista es restablira novament la comunicació entre ambdós llocs d’enterraments. Açò es va dur a terme gràcies a l’acord pres per unanimitat per la corporació municipal en la sessió plenària del 19 de desembre de 1978, en compliment d’una llei que així ho establia.

Al conjunt de nínxols distribuïts inicialment per tot el perímetre del recinte, el consistori va aprovar en 1976 la seua ampliació i es van afegir altres blocs de nínxols que s’organitzaren paral·lelament al llarg de tota la mitja part esquerra. Durant les últimes dècades també s’han realitzat diverses actuacions de millora. En 1980 es realitzaren obres de millora i d’acondiciament, en 1981 s’ampliaren els nínxols i en 1982 es construïren les voreres. L’any 1986 es va acondiciar i construir una zona enjardinada a l’entrada de l’edifici. En 1997, novament es construïren 80 nínxols i en 1998 s’adquiriren els terrenys per a futures ampliacions del cementeri. En 2003 es realitzaren obres de reforma i millora a l’interior del recinte. En 2004 fou reformat el camí d’accés al cementeri amb faroles i carril per a vianants i, en 2005 es va ampliar la zona d’aparcaments de vehicles i s’incrementà la dotació de nínxols. En 2023 es construïren 32 nínxols nous i una zona enjardinada en la part nova de l’ampliació del cementeri.

El cementeri obra de Carlos Carbonell està considerat com una de les obres més importants i emblemàtiques de l’arquitectura de Benimodo del segle XX i qualificat com una modèlica representació de l’arquitectura funerària que es dissenyava a principis d’aquest segle. A més, cal indicar que aquest edifici centenari forma part del Catàleg de Béns i Espais Protegits de Benimodo.

Bibliografia i fonts documentals: Arxiu Municipal de Benimodo; diari de Luis MARCO ROCHER; periòdic La Verdad de Carlet (1924); Catàleg de Béns i Espais Protegits, PGOU de Benimodo; LÓPEZ ANDRADA, Rafael, Història de Benimodo. Memòries d’un poble, Volum II (2016).

Rafael López Andrada

Cronista Oficial de Benimodo