La periodista i escriptora Didín Puig va nàixer a Guadassuar en 1927 per estar destinat professionalment el seu pare a eixa localitat. Ella, tanmateix, sempre es va sentir de Benimodo i allí va viure durant dècades. Això sí, per a poder estudiar no va tindre dubtes de fer les maletes de jove. Va cursar estudis de Batxillerat a Carlet i València i en 1960 se’n va anar a París, on va romandre durant catorze anys i va estudiar la carrera de periodisme. Va arribar d’un país imbuït en l’endarreriment mental del franquisme i va anar a una ciutat cosmopolita que acollia l’avantguarda de múltiples camps. El seu creixement immediat va ser excels. A més, allí va viure el Maig del 68, en el qual va prendre part com a jove universitària i ideològicament commoguda i va organitzar concerts de cantautors compromesos socialment en el teatre Olympia. «Van ser dies molt bonics vistos des del present però amb molta por si ho mire des d’aquells dies. El canvi fa por i sobretot si arriba unit a una posterior repressió. Maig del 68 va ser un important moviment estudiantil que tot ho va remoure. Ara tinc l’experiència per a saber que les estructures no canvien tan fàcilment», va declarar en una entrevista a l’octubre de 2017.
En tornar per la seua terra va estudiar valencià en l’entitat cultural Lo Rat Penat on va gaudir de la sapiència de professors com Sanchis Guarner, Carles Salvador Gimeno i Enric Valor. Didín Puig va exercir la docència en el Col·legi dels Pares Jesuïtes de València, on va fomentar entre el seu alumnat l’amor per la història i les tradicions valencianes i va ser la primera dona a fer classes de valencià en època franquista. Va treballar per a l’editorial Gorg i per a la distribuïdora Molinell a València, també per a Edigsa, una editorial discogràfica que va distribuir discos de cantants en valencià. «El meu amor pel valencià el vaig adquirir a casa, on vaig tindre molta sort de trobar sempre molts llibres. El meu preferit era La minyonia d’un infant orat, de Llorenç Riber. Estava escrit en mallorquí i jo ho llegia sense problemes. Han hagut de vindre després a dir-me que no era la mateixa llengua que el valencià», bromejava en 2017.
També va exercir com a assessora musical en TVE i Canal 9. Amiga de l’escriptor Vicent Andrés Estellés (que va comptar amb una casa en Benimodo, on va passar els últims anys de la seua vida) i del cantant Ovidi Montllor, va col·laborar amb el grup de danses Alimara i va publicar dos llibres. La seua dedicació, el seu compromís cívic, la simpatia que sempre va despertar i la seua participació en múltiples projectes culturals la van fer mereixedora, entre altres, del guardó Miquelet d’Honor, atorgat per la Societat Coral El Micalet de València en 2010 per la seua contribució, trajectòria i dedicació a la cultura valenciana; i el II Premi d’Ajuda a la Igualtat «Ascensió Chirivella Marín», que li va concedir en 2013 l’Associació de Dones Juristes d’Alzira. Després, en 2017, va rebre el màxim guardó cultural de la Generalitat i va ser condecorada amb el Guardó d’Or de la Mancomunitat de la Ribera Alta. Va faltar el 8 de febrer de 2019.
Article publicat per Carles Senso al periòdic Levante-EMV