Amb l’obertura del tram de via de Carlet a Alberic en 1895 de la línia ferroviària de València a Castelló de la Ribera, l’arribada del ferrocarril per als benimodins fou un fet destacable, encara que haurien de passar un bon grapat d’anys per tal que Benimodo tinguera la seua pròpia estació. Fins aquest moment els usuaris del trenet, que aleshores circulava a vapor, tenien el just servei en un discret baixador ubicat en les proximitats del terme, tot just després de travessar el riu Sec, perquè hem de considerar que els equipatges i mercaderies s’havien de facturar en l’estació de Carlet. Als anys vint algunes veus començaren a exterioritzar la demanda d’una estació:
Queremos para nuestro pueblo, que el misérrimo apeadero hoy existente en la línea ferroviaria de Valencia a Villanueva de Castellón sea convertido en estación, con muelles de carga y descarga de mercancías, que ha de contribuir, indudablemente, al establecimiento en la localidad de almacenes de confección de naranja y pasa, para la exportación al extranjero…[1]
El projecte de convertir el baixador en una moderna estació fou materialitzant-se a partir de 1927:
Están terminándose también los trabajos de delineación, Memoria y presupuestos de las obras de transformación del actual Apeadero en estación ferroviaria abierta al tráfico de mercancías.[2]
Definitivament el projecte fou aprovat el 13 de desembre de 1928[3] i començà a construir-se el 18 de febrer de 1929. La nova estació del ferrocarril fou inaugurada el 7 de juny de 1930, sent alcalde José María Machí Tortajada.[4]L’entrada en funcionament de l’estació repercutí en el bon servei ferroviari de la població i se la va dotar amb un cap de l’estació.
L’edifici es de planta rectangular amb una altura amb coberta a quatre vessants. Comptava amb vestíbul amb despatx de bitllets, equipatges, eixida de viatgers, sala d’espera, serveis i a més a més habitatge per al cap d’estació. L’ornamentació fou més bé escassa, i a la façana destacava sobretot el gran rellotge i el gran rètol de Benimodo que anunciava la parada del poble. L’exterior de les portes i finestres va estar decorat amb marcs d’obra dentats, rematats amb un arc de mig punt. Al cap d’un temps, a la gran vorera d’emergència per on baixaven els passatgers, plantaren plàtans d’ombra (Platanus x hispanica), uns arbres que hui en dia encara viuen. Aquesta gran vorera estava emmarcada per gran lloses de pedra. L’estació fou tancada al servi públic a finals dels seixanta, per a ser rebaixada altra vegada com a baixador, moment des del qual ha estat reformat i acondiciat per la companyia ferroviària en diverses ocasions. En l’última reforma important, la vorera d’emergència fou alçada considerablement respecte a la inicial, a fi d’adaptar-se als nous models de vagons.
[1] Periòdic La Verdad del 14 de març de 1926.
[2] Periòdic La Verdad del 6 de febrer de 1927.
[3] Duran i Tortajada, Enric, Lejanías azules, Op. cit., pàg. 11.
[4] Duran i Tortajada, Enric, «Benimodo en el recuerdo», article del diari Las Provincias del 20 de març de 1965.
Informació de Rafael López Andrada
Fotografia d’Enrique Martínez